El mateixlingüisme

0
272

Versión en castellano

Probablement algunes tesis dels secessionistes de la llengua entre valencià i català són exagerades, però este articul el dedicarem a senyalar dos errors garrafals dels que hem anomenat, de manera sarcàstica, els mateixlingüistes, que són els que diuen que són la mateixa llengua, per descomptat català.

El primer error garrafal mateixlingüisme consisteix en comparar la suposada dependència o consideració de mateixa llengua entre el català i el valencià, amb la que existeix entre el castellà i l’argentí, o fins i tot entre el castellà i l’andalús, menyspreant els prop de tres segles de diferència entre tots dos processos, la reconquesta de València en el segle XIII i la de Granada o Amèrica en les albors del XVI.

Precisament, estos tres segles marquen la diferència entre incipients llengües romàniques sense consciència individual ni documentació escrita, en el segle XIII, i la quasi absoluta consolidació de la majoria de les llengües romàniques en el segle XVI, inclosa sens dubte el castellà. Quan la llengua castellana arriba a Amèrica o fins i tot acaba la reconquesta andalusa, ja està plenament consolidada en la documentació oficial o privada i compta amb molt notables i difoses obres literàries, mentre que a València els conqueridors cristians de les més diverses procedències van portar un conjunt de dialectes romanços sense forma escrita ni consciència de ser llengües diferenciades, segurament perquè no ho eren.

Cap lingüista o filòleg que es pree pot negar esta diferència crucial en tots dos processos d’expansió de les llengües, llevat que siga un mateixlingüista. Són els que diuen que els catalans van portar la llengua catalana durant la reconquesta els que ens haurien de mostrar alguna prova, no sé, una carta, uns poemes, el que siga, que demostre la seua existència en eixe moment del temps, i si no va ser durant la reconquesta sinó després, ens hauran d’explicar quan i com, no val amb una suposició.

Aixina arribem al segon error garrafal dels mateixlingüistas, que consisteix a admetre que en el sistema lingüístic que ens ocupa existeixen dues varietats principals, però alhora insistir que són català oriental i català occidental, quan el més lògic, el més normal, el més racional, el més coherent amb la història d’este sistema lingüístic i la seua evolució des d’un punt de vista literari i científic, seria conéixer-les com a valencià i català.

Noooooo, anatemaaaaa, admetre que en mitjana Catalunya es parla valencià és inadmissible per als mateixlingüistas, mentre que els mallorquins han de combregar amb les rodes del molí català i fins i tot els valencians ens hem d’engolir que tooooot siga català i més català. No és d’estranyar que moltes persones, més enllà de tindre uns coneixements lingüístics majors o menors, pensen que es fiquen el seu català on els càpia.