El català com a llengua és una utopía nacionalista

0
176

La llengua que durant tres segles, del 1000 al 1300 aproximadament, es va difondre oralment i consolidar en tot l’arc mediterrani des d’Elx a Marsella no era ni ha sigut coneguda com a català fins a la seua decadència en el segle XVIII i posteriors, com a resposta al sentiment romàntic nacionalista imperant en l’època.

Per cada testimoni històric que parla de Catalunya o lo català, com a la Divina Comèdia de Dante, i damunt malament, hi ha cent o mil que donen testimoni de lo aragonés, lo valencià o fins i tot lo mallorquí, com correspon a uns territoris, els comtats catalans, apartats del poder i relativament endarrerits durant l’Edat mitjana i el Renaixement.

Atenent al seu origen i al del seu principal impulsor, Jaume I El Conqueridor, la llengua es deuria conèixer com a occità, llengua d’Oc, llemosí o montpellerí, no català. Atenent al lloc on per primera vegada va obtenir forma legal i literària deuria denominar-se valencià, no català. L’expansió cultural que va acabar difonent la llengua per tot l’arc mediterrani es va produir sí, però en sentit ascendent, no descendent, a mesura que els autors valencians del Segle d’Or van ser editats, sense traducció, a totes les ciutats d’aquesta zona d’influència mercantil i cultural, començant per Barcelona.

Açò que els catalans ens van portar la llengua és una mentida nacionalista, i de les grosses. Òbviament, una part del substrat lingüístic dels comtats catalans es va incorporar a la llengua com ho va fer en tots els altres territoris que la comprenen, i d’uns altres com l’àrab, el francès, l’italià i més. Fins i tot el mossàrab, o romanç parlat pels cristians prèviament a la reconquesta, faria les seues aportacions.

Si occità, valencià, gascó, mallorquí, barceloní, lleidatà, gironí, alguerès, etc. són una mateixa llengua o un conjunt de llengües de la mateixa família és una qüestió purament metodològica, però és clar que la denominació de català és una construcció utòpica nacionalista sense cap tipus de fonament històric o lingüístic.

Després de les successives reformes estatutàries, a València la denominació de català per a la llengua, o família de llengües, pròpia o vernacla només es manté en àmbits molt restringits, com l’universitari. Val que hi ha autonomia universitària però a la llum de tots els testimonis històrics i lingüístics ja va sent hora que deixen de fer el ridícul…

Mercedes Mora

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here